Article del Diari del Vallés de 25 de març de 2017
Parlar és una activitat plena d’ambigüitat i, probablement, la que més ens diferencia de la resta d’espècies del planeta. Quan les paraules és combinem correctament transmeten coneixements i emocions. Però quan una paraula ha sortit de la nostra boca, no només és nostra, també és de l’altre. Algunes paraules curen, d’altres fan molt mal, però quan ja estan dites, dites queden i és que, contràriament al que es diu: les paraules no se les emporta el vent. Hi ha qui, apel·lant a la sinceritat, pràctica la incontinència verbal per dir tot el que pensa, però la sinceritat no és dir tot el que es pensa; és no dir, mai, allò que no es pensa. Quan es parla des de la frustració i des de la impotència, es vol (conscientment o innocentment) fer mal, pretendre que, qui escolti, pateixi. L’enuig és una emoció tan forta que col·lapsa les altres i, el que és pitjor, es generalitza a totes les situacions. Si ens acostumen a fer que les paraules neixen de la nostra ràbia serem sempre els seus esclaus. Perquè el costum de deixar-nos anar verbalment és additiu i en totes les addiccions passa el mateix, primer obtenim plaer però, si quedem enganxats, es fa per necessitat.
“Em vaig quedar descansat quan li vaig dir el que pensava” hem escoltat tots alguna vegada i, probablement, és veritat, però el perill és quan només ens quedem descansats i no resolem (o superem) el conflicte perquè correm el risc d’anar per la vida dient el que no toca i a qui menys s’ho mereix. Quan la necessitat de llençar paraules ofensives que fixada dins del cervell es deixa anar constantment.
De la mateixa manera que, els alcohòlics comencen bevent quan tenen ocasió de fer-ho, però després, ja beuen per apaivagar el malestar quan alguna cosa no va bé i, finalment, necessiten crear-se ocasions per beure; els llançadors de paraules ofensives fan el mateix, es creen, ells mateixos, situacions i motius per deixar-se anar de la llengua i fan mal a les persones que estimen. Sovint, els addictes, siguin del tipus que siguin, no s’hi reconeixen, no creuen que el problema estigui en ells, pensen que són els altres. Família, companys de feina o amics podran acabar sent receptors de les paraules que fan mal i que el vent no se les emportarà. Fins al dia en què, el llançador de paraules ofensives, es quedi sol i, d’aquesta manera, trobi més motius per seguir-les llençant.
“Em vaig quedar descansat quan li vaig dir el que pensava” hem escoltat tots alguna vegada i, probablement, és veritat, però el perill és quan només ens quedem descansats i no resolem (o superem) el conflicte perquè correm el risc d’anar per la vida dient el que no toca i a qui menys s’ho mereix. Quan la necessitat de llençar paraules ofensives que fixada dins del cervell es deixa anar constantment.
De la mateixa manera que, els alcohòlics comencen bevent quan tenen ocasió de fer-ho, però després, ja beuen per apaivagar el malestar quan alguna cosa no va bé i, finalment, necessiten crear-se ocasions per beure; els llançadors de paraules ofensives fan el mateix, es creen, ells mateixos, situacions i motius per deixar-se anar de la llengua i fan mal a les persones que estimen. Sovint, els addictes, siguin del tipus que siguin, no s’hi reconeixen, no creuen que el problema estigui en ells, pensen que són els altres. Família, companys de feina o amics podran acabar sent receptors de les paraules que fan mal i que el vent no se les emportarà. Fins al dia en què, el llançador de paraules ofensives, es quedi sol i, d’aquesta manera, trobi més motius per seguir-les llençant.
