Entenem per parella la unió de dues persones amb un
projecte comú i uns nexes d’unió emocional i afectiva. Aquesta unió no és un
estat, és un procés de constants canvis. Canvis de feina, fills, malalties,
noves amistats, nous projectes individuals, terceres persones, canvis en
l’economia familiar, etc. Cada canvi suposa una crisis. Les crisis activen els mecanismes
d’afrontament de les persones per tal d’adaptar-se a les noves situacions i
retornar a l’equilibri. Aquets mecanismes d’afrontament són primer l’assimilació,
és a dir, la manera en que les persones ens enfrontem als canvis i segon l’adaptació
a la nova situació.
Però que passa quan una o les dues persones de la parella
no poden assimilar els canvis? Que no poden adaptar-se a la nova situació. No
es supera la crisis, ja no hi ha projecte comú i els nexes d’unió emocional i
afectiva es trenquen.
Després de la ruptura comença una nova crisis, aprendre a
viure sense la parella. Els mecanisme d’assimilació i adaptació han d’actuar de
manera diferent.
La pèrdua de parella pot ser una de
les més difícils d’elaborar, especialment si en pèrdues anteriors s’ha tingut el
recurs de recolzar-se en la parella.
Quan ens enfrontem a una separació, el més dolorós i el
que sol necessitar més ajuda professional, és trencar la creença de “no serè
capaç d’enfrontar-me al dolor”.
En realitat, se’ns educa per creure que som més fràgils i més dependents del que realment som. Creixem amb la idea de
la nostra incapacitat per enfrontar-nos a l’autonomia, al dolor, a les pèrdues.
Unes de les causes són els models de soledat que rebem. Molts missatges fan
referència a estar sol com alguna cosa negativa. “m’han deixat sola!”, “si no
canvies et quedaràs sol! ”, “guaita que m’ha fet, m’ha deixat sol!”, “com ho
faré ara jo tota sola!”
La Metgessa i benedictina Teresa Forcades diu que tenim por de la
separació, i apel.la als models de socialització. Models apresos que associen
la separació amb la solitud i aquesta amb l’angoixa.
Quan les persones es separen mostren
una sèrie d’emocions o reaccions comuns de por i d’incertesa motivades per la
pèrdua d’una figura important d’aferrament. Figura que fins al moment de la
separació era l’eix del desenvolupament afectiu i a l’hora de d’il·lusions i de
projectes.
És important diferenciar entre els
sentiments de tristesa i d’ansietat propis de la ruptura (procés de dol normal)
dels sentiments de dependència afectiva (dols anormals) en aquests últims les
persones retarden, ignoren o cronifiquen el dol per la por d’enfrontar-s’hi. En
aquests casos es freqüent que es facin conductes encaminades a “no estar sol”
com buscar parella desesperadament.
Stephen
Gullo i Conni Church han establert
que existeixen sis fases per les quals passa qualsevol persona després d'una separació:
el xoc, la pena, l'adjudicació de culpa, la resignació, la reconstrucció i la resolució.
Segons Gullo i Church,: "Per dolorós que sigui, el xoc sentimental és un fenomen normal amb un curs previsible, hi ha un principi i un fi”.
Saber
que aquests sentiments són normal, que el que passa
és previsible aporta
una certa tranquil·litat i confiança, saber
que hi ha un final genera l'esperança necessària
per seguir davant
de manera constructiva. Saber que la intensitat
del dolor disminuirà i que a cada
etapa s’omplen els buits que es senten permet albirar la llum al final del
túnel fosc en el que la persona es troba.
Després de
la superació d'aquestes etapes, les persones poden tornar a enamorar-se i descobrir
que la crisi que han patit ha estat una oportunitat per a ser millors i descobrir
les coses bones que ens va aportar aquesta relació ja superada.
Mati Segura.
http://www.catradio.cat/audio/663549/Lofici-de-viure-Com-superar-la-ruptura#
http://www.catradio.cat/audio/663549/Lofici-de-viure-Com-superar-la-ruptura#
