Hi
ha idees preconcebudes que les persones transmetem de generació en generació
sense ser qüestionades. Una d’aquestes és que si entre els membres de la
parella hi ha molta diferència d’edat la parella acabarà malament, però en
realitat no tenim cap evidència. Sovint moltes d’aquestes afirmacions tenen
molt més a veure amb els prejudicis socials que en la realitat.
Quan
no acceptem que dues persones d’edat diferent es poden enamorar volem trobar-hi
algun motiu “si estan junts és perquè: ella
és rica, ell és famós, ella és una immadura i busca un pare, ell és un Peterpan
i busca una mare, etc.”
Però,
si dues persones s’enamoren és perquè reuneixen les condicions necessàries per
sentir-se atretes emocionalment, tinguin l’edat que tinguin.
És
veritat que diversos estudis mostren que persones que no han tingut un bon
vincle afectiu en la seva infantesa tenen més tendència a buscar la figura
paterna o materna, i a l’hora d’establir relacions de parella busquen a persones
que els ofereixen la protecció que no van tenir, i aquesta figura és més fàcil
trobar-la en persones més grans.
Però
enamorar-nos del que ens manca no és una característica de les relacions amb
diferència d’edat. Per exemple, si sóc una persona tímida m’enamoro d’algú molt
extravertit o si m’agrada la literatura puc sentir-me atreta per algú què molt
competent en aquesta matèria.
Podríem resumir-ho
dient que ens enamorem del que volem i no tenim o del que admirem.
Quan ens enamorem d’algú
a qui admirem, segurament és una persona que ha triomfat en algun àmbit de la
seva vida (artístic, empresarial, professional, etc.) i si això passa és molt
probable que ja sigui una persona de més edat. Sovint el triomf comporta un bon
nivell econòmic, però la persona és atractiva perquè ha triomfat, no perquè té
diners. Per exemple, si a un home de més de 50 anys li toca la loteria no es
converteix en una persona atractiva encara que tingui molts diners i al inrevés,
un home gran que lideri una ONG pot ser molt atractiu per una dona jove que
comparteixi les mateixes inquietuds encara que no tingui ni cinc.
Tot i que sempre hi
ha la tendència a dubtar sobre els motius per els quals dues persones amb
diferència d’edat decideixen estar juntes. Quan és la dona la gran la societat
sol ser més intransigent; alhora, s’hi afegeix un rebutgi social cap a la dona:
per exemple: fa més “mal a la vista” la Duquessa d’Alba que el magnat de la
revista Play Boy Hugh Hefner. Si
és l’home el de més edat es tendeix a pensar que ell busca sentir-se més jove o
que ella va amb ell és perquè necessita fama, diners, etc,.
Les parelles de edat molt diferent no tindran
cap problema en la fase d’enamorament, ja que durant els primers temps d’una
relació només existim “tu i jo” i la resta (la teva família, els teus amics,
els teus fills o els teus nets) no existeixen, “tu ets per mi només el que jo
veig de tu i m’enamoro d’aquesta part”.
Si la parella decideix anar
endavant i viure un projecte comú és probable que s’hagi d’enfrontar a una
dificultat afegida. Anar en contra la norma social sempre és difícil. Tot i què
no és característica exclusiva d’aquestes parelles, tot aquell qui va en contra
d’una norma social pot tenir més dificultats, per exemple parelles del mateix
sexe o parelles de diferents cultures.
Una noia que la seva parella
tenia 25 anys més que ella em deia:
-Cada cop que presento a la meva parella tinc la sanció que estan pensant,
“això no durarà gaire”. És una situació que em fa ràbia, quan li dic a ell em
diu que ho deixi estar i que passi de tot, en aquest moment penso que ell em
tracta com una nena petita i m’enfado, i el meu enfado fa que estiguem una
estona de “morros”. No sé com fer-ho perquè no m’afecti!-
Una
problema, motiu de consulta al psicòleg, és la dificultat que troben a l’hora
de compartir emocions referents a fets vitals propis de l’edat, per exemple
quan la persona més jove encara no ha tingut fills: serà capaç d’acceptar que
els fills ja formaven part de la vida de l’altre abans d’iniciar-se la relació?
Si la dona és molt més jove, entendrà que un pare té dret a compartir moments amb
els fills sense sentir-se gelosa? O, encara més, pot entendre el sentiment que
és té cap als nets una persona que encara no ha tingut fills?
Respecte
al tema sexual, no podem concloure que siguin parelles més o menys satisfetes.
Si bé és veritat que tenim algunes dades de la resposta sexual en diferents
etapes de la vida, no tenim cap estudi que ens indiqui el grau de satisfacció de
les parelles amb diferencia d’edat. Desgraciadament sovint llegim afirmacions
basades més en especulacions que en la realitat. No tenim cap dada per afirmar
o desmentir si la diferencia d’edat es un bon o mal predictor de relacions
sexuals satisfactòries.
L’edat,
no és un factor que faci disminuir el desig sexual. Sí que és veritat que
algunes persones amb els anys acumulem més desenganys, més desil·lusions, més
problemes, més malalties o més dolor, etc. Però són aquets aspectes els que fan
que el desig sexual disminueix, no l’edat com a tal.
No
és gens estrany que persones grans, especialment dones, que pensaven que el
desig sexual ja havia desaparegut per sempre, es senten sorpreses de veure com
amb l’arribada d’una nova relació apareix de nou el desig sexual i amb molta
força. És veritat que les hormones tenen un paper important en la manca de
desig, però el més important per incrementar-lo és que la persona senti
il·lusió.
Podem
dir el mateix respecte a l’erecció, l’edat com a tal no és motiu de disfunció
erèctil, però si que ho són algunes malalties en que la probabilitat de
patir-les augmenta a mesura que passen els anys. Per exemple la diabetis, el
càncer de pròstata o alguns medicaments per controlar la hipertensió poden ser
la causa d’una disfunció erèctil.
Per
últim, si la diferència d’edat no és una impediment perquè dues persones
s’enamorin, tampoc es la causa dels problemes de parella.
Mati
Segura
Psicòloga
clínica, terapeuta sexual i de parella
