La vida en parella és una successió de canvis, alguns volguts i esperats, com anar a viure junts o tenir un fill. Però d’altres, com per exemple un càncer de mama, ni són volguts, ni desitjats i fan por. La dona i la seva parella entren en un món d’incerteses. S’entra en període d’espera. S’espera la visita al metge... s’espera una intervenció quirúrgica, s’espera el resultat de la intervenció, s’espera l'inici del tractament de la quimioteràpia; tractament que, com explica la periodista especialitzada en temes de salut, Astrid Le Minter en el llibre Viure millor la quimioteràpia, “...el seu anunci comporta un doble terratrèmol emocional". La persona se sent alleugerada de saber que es pot tractar, però inquieta d’haver de passar per un tractament que té justa fama de pesat”. De vegades, algunes persones decideixen, durant un temps, treure importància a la malaltia; és el que es coneix com un mecanisme de defensa. No s’ha de veure com a dolent, senzillament el cervell necessita un temps per assimilar-ho. Aquest mecanisme és ben conegut quan és la persona malalta qui el desenvolupa. Però, què passa si és la parella de la dona qui fa aquesta negació?
Quan la parella de l’afectada no sap com actuar també pot passar per la negació; fer veure que no passa res o no donar importància als símptomes i emocions de la seva companya. La dona nota aquests sentiments, però sovint, en aquests moments, està massa enfeinada amb la seva pròpia malaltia. Per una banda té ganes d’expressar el que sent, les seves pors i la necessitat de suport emocional; però per altra banda nota la poca predisposició de la parella i ho evita, ja que no és moment d’iniciar un conflicte de parella. La negació de la parella es veu ben clar en aquest testimoni: “Des que ens van comunicar que patia un càncer de pit, i durant tot el temps que va durar, el meu marit no va pronunciar mai la paraula càncer davant meu. Com si no passés res. Malgrat tot l’amor que em professava, només em va acompanyar un cop a l’hospital. I quan m’angoixo abans d’unes proves, em diu que no hi ha cap raó per la recaiguda. És com si negués el problema. Crec que és la seva manera de protegir-se”.
D’altres vegades no és una negació sinó que, tal i com m’explicava una persona “És molt difícil trobar el punt just de donar confiança i que no s'interpreti com a inhibició. S'ha d'estar atent en cada moment” Ningú ensenya com fer-ho
Tot i que la tendència està canviant, no és gaire freqüent que en aquesta etapa es demani ajut per problemes de parella, perquè tot i que és un tema important, no és un tema urgent. I el més habitual és que, si demanen ajuda, ho facin quan el tractament ja ha passat volen recuperar la seva relació i la seva intimitat. Alguns dels medicaments, tant hormonals (inhibidors d’estrògens que provoquen menopauses induïdes) com també hormonals, poden afectar de manera directa les relacions sentimentals i sexuals i també hem de tenir en compte altres aspectes indirectes com pot ser el cas de la mastectomia. Segurament són aquests els factors més importants alhora de restablir les relacions de parella, però malgrat el càncer les parelles que s’han donat suport durant la malaltia superen el problema adaptant-se, molt bé, a la situació. De fet, quan les crisis de parella se superen, la relació s’enforteix. No poden reduir-se els problemes sexuals i de parella del pacient oncològic només a les alteracions físiques. De vegades quan les persones consulten dificultats sexuals o de parella i els preguntem: Creus que aquest problema és degut a la malaltia o al tractament? Expliquen com s’han sentit. És un moment en què es posen damunt la taula molts aspectes que no s’havien parlat. El que per un era un mecanisme de defensa davant la situació, per la persona malalta era interpretat com una manca d’interès. En aquesta situació, també es posen en marxa altres mecanismes de defensa, com per exemple l’enuig. És possible que l’enuig de la persona que ha patit el càncer recaigui sobre la seva parella. És important que no es prengui aquesta reacció com un atac personal, sinó com una reacció davant la situació, i cal que trobi un espai on ser escoltada. Sovint la ràbia necessita permís d’expressió, i si no troba un espai apropiat per fer-ho, serà més difícil tirar endavant. És com si, malgrat el pas del temps, sempre restessin presents aquells comportaments de la parella que la van fer sentir malament
Quan la parella de l’afectada no sap com actuar també pot passar per la negació; fer veure que no passa res o no donar importància als símptomes i emocions de la seva companya. La dona nota aquests sentiments, però sovint, en aquests moments, està massa enfeinada amb la seva pròpia malaltia. Per una banda té ganes d’expressar el que sent, les seves pors i la necessitat de suport emocional; però per altra banda nota la poca predisposició de la parella i ho evita, ja que no és moment d’iniciar un conflicte de parella. La negació de la parella es veu ben clar en aquest testimoni: “Des que ens van comunicar que patia un càncer de pit, i durant tot el temps que va durar, el meu marit no va pronunciar mai la paraula càncer davant meu. Com si no passés res. Malgrat tot l’amor que em professava, només em va acompanyar un cop a l’hospital. I quan m’angoixo abans d’unes proves, em diu que no hi ha cap raó per la recaiguda. És com si negués el problema. Crec que és la seva manera de protegir-se”.
D’altres vegades no és una negació sinó que, tal i com m’explicava una persona “És molt difícil trobar el punt just de donar confiança i que no s'interpreti com a inhibició. S'ha d'estar atent en cada moment” Ningú ensenya com fer-ho
Tot i que la tendència està canviant, no és gaire freqüent que en aquesta etapa es demani ajut per problemes de parella, perquè tot i que és un tema important, no és un tema urgent. I el més habitual és que, si demanen ajuda, ho facin quan el tractament ja ha passat volen recuperar la seva relació i la seva intimitat. Alguns dels medicaments, tant hormonals (inhibidors d’estrògens que provoquen menopauses induïdes) com també hormonals, poden afectar de manera directa les relacions sentimentals i sexuals i també hem de tenir en compte altres aspectes indirectes com pot ser el cas de la mastectomia. Segurament són aquests els factors més importants alhora de restablir les relacions de parella, però malgrat el càncer les parelles que s’han donat suport durant la malaltia superen el problema adaptant-se, molt bé, a la situació. De fet, quan les crisis de parella se superen, la relació s’enforteix. No poden reduir-se els problemes sexuals i de parella del pacient oncològic només a les alteracions físiques. De vegades quan les persones consulten dificultats sexuals o de parella i els preguntem: Creus que aquest problema és degut a la malaltia o al tractament? Expliquen com s’han sentit. És un moment en què es posen damunt la taula molts aspectes que no s’havien parlat. El que per un era un mecanisme de defensa davant la situació, per la persona malalta era interpretat com una manca d’interès. En aquesta situació, també es posen en marxa altres mecanismes de defensa, com per exemple l’enuig. És possible que l’enuig de la persona que ha patit el càncer recaigui sobre la seva parella. És important que no es prengui aquesta reacció com un atac personal, sinó com una reacció davant la situació, i cal que trobi un espai on ser escoltada. Sovint la ràbia necessita permís d’expressió, i si no troba un espai apropiat per fer-ho, serà més difícil tirar endavant. És com si, malgrat el pas del temps, sempre restessin presents aquells comportaments de la parella que la van fer sentir malament
Diari del Vallés 16/10/2015
