Estrès, ansietat, angoixa, fòbia, pànic, TOC. És sorprenent la quantitat
d’etiquetes que necessitem per dir que tenim por, aquesta emoció bàsica que
experimentem tots els éssers quan els problemes ens superen, o millor dir, quan
les marranades de la vida ens superen. Els problemes tenen solució però les
marranades no, el que cal és poder marxar, com abans millor, de la situació que
les provoca. És cert que en alguns casos, l’ansietat, pot arribar a ser una
patologia, però la mania de voler convertir a qui passant per una situació xunga en persona trastornada em posa nerviosa.
La por és una reacció normal davant d’una situació anormal. En el cas de
l’estrès no podem, o no sabem com, desempallegar-nos de la situació perillosa,
i és que per deixar la feina o per allunyar-se de la relació sentimental
abusiva ens farà falta algun recurs més que ser persones positives. Altres
vegades, com en les fòbies o les disfuncions erèctils no orgàniques, tampoc no en
podem sortir perquè no sabem identificar quin és el perill. En el cas de
l’angoixa per una malaltia, ja voldríem allunyar-nos-en! Però és impossible i
caldrà adaptar-nos a la nova situació.
Per què carai hem de posar tantes etiquetes diferents als trastorns
d’ansietat si el remei oficial sempre és el mateix? Les Benzodiacepines.
Si no us sona aquest nom, potser us sonaran alguns membres de la seva família
com Loracepan, Diacepan, Tranquimazin,
Orfidal. Un fàrmac addictiu per la seva tolerància, és a dir, s’ha d'augmentar la dosi perquè segueixi
sent efectiu i que provoca síndrome d’abstinència, és a dir, quan es deixa de
consumir s’experimenten els desagradables símptomes de l’ansietat. És un medicament
útil en situacions d’ansietat temporal però perillós si aquestes s’allarguen més
de tres setmanes que, per desgràcia, ho són la majoria. Fa ràbia veure com
persones que fa anys se’ls va prescriure el fàrmac per sobreposar-se a un
esdeveniment estressant no el van deixar de consumir i ara presenten una
simptomatologia que es confon amb trastorn mental i que se soluciona
augmentant, una vegada més, la dosi del mateix medicament. Déu meu! És com
dir-li a una persona que pateix una dependència d’alcohol que begui una mica
més de vi per reduir la tremolor.
Quan es
prescriu el fàrmac, és habitual que se li digui al pacient “ja les deixaràs a
poc a poc” el que passa, és que quan s’intenta rebaixar la dosi, com la
situació per la qual passa la persona, encara no s’ha resolt, no pot fer-ho.
Tots els
estudis corroboren que el medicament no es pot prendre més de tres/quatre
mesos, inclòs el temps de retira. Malgrat això, veiem persones que fa anys que
el consumeixen i, el que és pitjor, algunes estan convençudes que no poden
deixar la medicació.
Em fa gràcia
que alguns protocols de retirada de la benzodiacepina incloguin, teràpies com
la meditació, la relaxació o teràpies psicològiques. I em pregunto? Per què no
es proposen aquestes tècniques abans de donar el fàrmac i no després? Per què,
la primera vegada que es recepta, no s’explica dels riscos que comporta el seu
consum?
