La vida és una constant de
canvis. Des de petits, de manera més o menys conscient ens marquem, o ens
marquen, el recorregut de la nostra vida. Ens imaginem el que estudiarem, en que
treballarem, com i en qui ens agradaria viure, si tindrem fills i, fins i tot,
imaginem la vida dels nostres fills ja grans. És un camí ple d’entrebancs que superem.
Potser la ruta no va per on volem i s’obren camins diferents per els quals,
malgrat les dificultats, aprendrem a caminar-hi.
Però a vegades no són ni entrebancs,
ni canvis de ruta, com si pel darrera
ens donessin un cop tant fort que ens apartes del nostre recorregut i en mirar
endavant no veiéssim ni el nostre camí ni cap altre, perquè ningú imagina la
mort d’un nen, d’un fill.
Diu Elisabet Pedrosa en el llibre
Seguirem Vivint que a Catalunya cada
any moren entre 450 i 500 criatures, 2.500 en tot l’estat espanyol. No és el
més normal, que mori un nen, però inevitablement passa. No és un fracàs, és una
possibilitat.
Seguirem
Vivint no és, tal i com diu l’Elisabet, una apologia de la
mort. És la vivència d’un procés d’assimilació, d’adaptació i de creixement.
És tristesa, no només per la
pèrdua de la persona, sinó de tot el que no es podrà viure amb la persona. És injustícia,
perquè, quan hi ha problemes es busquen solucions i si el problema és la
malaltia la solució és la curació. És el trencament d’un esquema mental, que ja
no és útil. És poder construir-ne un altre on ja no fa falta lluitar contra la
malaltia com un enemic i que ens permet sentir tot el que ens va donar, i ens
dóna, una persona quan el seu cos ja no és amb nosaltres.
El camí no és fàcil i es
necessari que algú ens acompanyi. Tal i com s’explica a Seguirem Vivint referint-se a l’equip de pal·liatius pediàtrics de
Sant Joan de Déu: “Quan està morint algú molt estimat, o bé tens una fortalesa i una
saviesa extraordinàries - no gaire habitual - o bé tens un equip de pal·liatius
al darrere que et permet llançar-te al buit de la mort amb una xarxa d’acolliment.
Sens dubte que, tal i com va
dir el Psiquiatre Austríac Víctor
Frankl, la manera en la què les persones accepten el seu destí,
i tot el sofriment que comporta, afegeix a la seva vida un sentit més profund.
Però, de vegades, penso que és una mica injust que la manera de trobar-li
sentit a la vida sigui a través del sofriment.
Mati Segura
Psicòloga clínica.
