“Després d’escoltar a Chopin em sento con
si hagués estat plorant pels pecats que mai he comés”, va dir Oscar Wilde
Tots els essers humans,
independentment de la nostra raça o cultura
compartim un llenguatge emocional comú en el que l’ira s’expressa
cridant i la tendresa xiuxiuejant. El mateix passa amb la música, les melodies
lentes i amb cadena descendent generen sensacions tristes mentre que les
cadenes ascendents provoquen sensacions estimulants.
Juntament amb l’alegria, l’ira i la
por; la tristesa és una de les emocions més estudiades en la investigació sobre
música.
Investigadors de la Universitat d'Estocolm han desenvolupat estudis transculturals en
els quals es pot constatar com camerunesos
que mai han escoltat música occidental, són capaços
de distingir quan es tracta d'un so trist.
Però,
com és que si escoltem una cançó amb to baix, tempo lent i articulada entre
dents, la majoria de persones l’identifiquem com trista i malgrat tot ens
agrada?
Segons el l’investigador de la
Universitat Ohio David Huron quan escoltem musica trista els nivell de
prolactina augmenten.
Aquesta hormona associada bàsicament a
la lactància materna i que també s’allibera després de l’orgasme, també és la
responsable de protegir-nos del dolor psicològic quan la tristesa és massa
forta.
Quan es viu una experiència dolorosa
el cervell segrega prolactina per evitar que la tristesa se’ns vagi de les
mans.
És a dir, de la mateixa manera que
alliberem endorfines per pal·liar els efectes del dolor físic, alliberem
prolactina per protegir-nos del dolor emocional.
Segons Huron la prolactina és con una
mare abraçant-nos i consolant-nos i dient “vinga, vinga, ja està bé”
Quan sentim una melodia trista la
nostra hipòfisi deixa anar prolactina al torrent sanguini amb l’avantatja que
no es tracta d’una pèrdua real.
http://www.newt.cat/
