La música un substitut del sexe?

Ja ho deia Feud, hi ha activitats humanes que no guarden relació amb la sexualitat que es transformen en depositaries d’energia libidinal. Segons Feud quan les persones no poden donar satisfacció a l’impuls sexual el desvien cap a altres activitats artístiques o culturals. 

Hi ha al nostre cervell un nucli que en determinades situacions s’omple de dopamina, un neurotransmissor responsable de sentir plaer. S’activa de manera natural amb el sexe i el menjar o artificialment en el cas de les drogues. Sembla ser que aquest nucli ha estat clau per perpetuar l’espècie. Sembla lògic, si el menjar o el sexe donen plaer, qui ho fa, tindrà més ganes de repetir-ho. Menjar és bàsic per la supervivència individual i el sexe ho és per la de l’espècie.

Aquest és el nucli accumbens, aconsegueix que gràcies a l’empenta que deixen determinades activitats bàsiques, que aquestes, no s’arribin a convertir en avorrides. 

Fa pocs dies la revista Science explicava l’estudi que científics de la Universitat de Montreal van publicar. Segons aquest, l’activitat neural del nucli accumbens també és responsable que les persones gaudim quan escoltem una música que ens agrada.

Sempre s’ha pensat que el plaer que ens provoquen algunes melodies es perquè aquestes s’associen a determinades situacions agradables. Però com és que una música nova ens dona plaer si no hi tenim cap record associat?

La Dra. Valorie Salimpoo i el seu equip, van escanejar el cervell de 19 persones mentre aquestes escoltaven una melodia que no havien sentit mai i van comprovar que com més els agradava, més activitat registrava el nucli accumbens.

És a dir, la mateixa àrea del cervell que s’omple de dopamina en situacions de plaer com el menjar o el sexe també s’activa quan escoltem una musica nova que ens agrada.

Per què una àrea que sembla estar relacionada amb la supervivència de l’espècie s’hauria d’activar amb una activitat com la música que en principi no es vital per les persones?

Freud, va anomenar sublimació al mecanisme de defensa segons el qual una persona dirigeix l’energia associada a un desig inacceptable cap a altres activitats no censurables per la moral, com per exemple l’art. El menjar era bàsic per l’individu i no és podia desviar. Però quan la persona ha de renunciar a la pulsió sexual la desvia cap a activitats més valorades socialment.

Podria ser que l ’accumbens de les persones hagi evolucionat de tal manera que funcioni amb bona música de manera similar al bon sexe?

Freud patia de amusica, és a dir, no percebia la música com a tal sinó com soroll, per tant era incapaç de sentir plaer en escoltar una bona pesa musical. Una persona que va néixer a la Viena noucentista i assistia a les obres dels millors compositors de la historia no podia emocionar-se quan els escoltava!

Que devia pensar quan veia la cara del públic gaudint d’una opera?

Seria en aquestes actuacions quan se li va ocorre explicar la sublimació de l’impuls sexual com un mecanisme de defensa per la persona?

Va ser la interacció del nucli accumbens juntament amb la repressió de la societat austríaca la responsable dels valsos d’Straus?  

Publicat a NeuwT