No totes, però hi ha persones adultes marcades pel fracàs escolar

“...Sempre era el mateix, la professora pronunciava el meu nom, bé normalment el meu cognom, i es sentia aquell xiuxiuets lleu dels nens de la classe. És posaven a l’expectativa, un somriure ofegat, tots sabien que em preguntessin el que em preguntessin, jo, no m‘ho sabria...”

Parlem de fracàs escolar quan un nen o una nena no és capaç d’assolir el nivell de rendiment mixt que s’espera per a la seva edat i estem molt preocupats perquè a Catalunya arribem a un 32%.

Però, què en sabem de les persones que van ser “fracassos escolars” fa 15 ó 20 anys?

Algunes vegades veiem en aquestes persones manca d’autoestima i sentiment d’inferioritat. I, és curiós, quan t’expliquen com els ha anat la vida després de la escola, veus que són persones que han treballat, que han tingut parella, una família, uns amics etc. És a dir, persones normals. Però sempre els queda aquella sensació de “jo no serveixo”, és com si tota la vida haguessin d’amagar unes notes que ja no importen. Com si pel fet de no haver assolits uns conceptes quan anaven a escola ja no tinguessin dret a opinar sobre política, societat, art...I, mai més tornaran a estudiar res ja que pensen que no serveixen.

Però no sempre és així, altres vegades persones que tenien “males notes” han cultivat altres aspectes de la seva vida com les relacions interpersonals o el coneixement intrapersonal. I sovint quan són més grans continuen uns estudis que no van acabar o n’inicien d’altres que els agraden més o emprenen negocis, etc. Per sort algunes qualitats es poden “aprendre” de grans.

I, és què ens agradi o no, a l’hora d’anar per la vida és més importat saber desxifrar les nostres emocions que saber resoldre equacions de segon grau.
L’any 1995 Daniel Goleman va donar a conèixer el que els psicòlegs Salover y Mayer van anomenar Intel•ligència emocional i explica que l’anomenat Quocient Intel•lectual (QI) només prediu un 20% de les capacitats de la persona. Avui en dia quan es parla de fracàs escolar encara es segueix parlant d’aquest 20% de les capacitats del que pot ser la persona.

L’any 1983 el psicòleg Howard Gardner investigador de la Universitat de Harvard, va publicar la seva teoria d’intel•ligències múltiples. Reconeix vuit tipus d’intel•ligències diferents i independents, (Lògica-matemàtica, lingüística, espacial, musical, kinestèsica, naturalista, intrapersonal i interpersonal)
La intel•ligència intrapersonal i la interpersonal conformen la Intel•ligència emocional. I juntes determinen la capacitat de dirigir la pròpia vida de manera satisfactòria.

Quan estem avaluant als nens i nenes basant-nos només en el rendiment acadèmic, Estem potenciant altres capacitats? O les estem reduint? No estem fen què aquells que no assoleixen el nivell se sentin els: “jo no sé, jo no puc, jo no valc” ?
El problema no és avaluar el rendiment acadèmic, sinó que només avaluar el rendiment acadèmic.

Goleman, diu: Saber que una persona ha aconseguit graduar-se amb bones notes, vol dir que és molt bona en les proves acadèmiques, però no ens diu res de com reaccionarà als problemes què la vida li presenti. És a dir, no ens diu res de la motivació per fer coses, si serà capaç d’explicar en públic els seus projectes, si serà capaç de convèncer a un client, si sabrà cultivar relacions personals satisfactòries...
I, si sou d’aquells que un bon dia algú us va fer creure que no servíeu perquè trèieu males notes, traieu-vos de sobre aquesta desagradable sensació, podeu fer moltes coses!

Mati Segura,
Psicòloga de parella, tutora de la carrera de psicologia de la UNED