Relacions de parella i càncer

Publicat a DKV SALUD (Novembre 2010)

La malaltia del càncer d’un dels membres de la parella és un període de crisis. Una crisis és un canvi, alguns canvis són volguts i esperats, per exemple l’arribada d’un fill. Però d’altres com una malaltia, són no volguts i fan por. La persona afectada i la seva parella entren en un món d’incerteses. El temps que segueix a l’anunci d’un càncer, és un moment extremadament angoixant tant per la persona afectada com per la seva parella. S’entra en període d’espera. S’espera el resultat de determinats exàmens, s’espera la visita del metge... s’espera una intervenció quirúrgica, s’espera el resultat de la intervenció, s’espera el inici del tractament de la quimioteràpia, etc. Tractament que, com explica la periodista especialitzada amb temes de salut, Astrid Le Minter en el llibre Viure millor la quimioteràpia, “...el seu anunci comporta un doble terratrèmol emocional. La persona se sent alleugerada de saber que es pot tractar, però inquieta d’haver de passar per un tractament que té justa fama de pesat”. Aquest, procés que fa por, i negar la situació és un mecanisme de defensa de la persona.La negació sorgeix com a conseqüència de no voler saber res de la malaltia i no voler-ne parlar. Si bé aquest mecanisme de defensa és ben conegut quan el malalt el desenvolupa, no es té en compte que la parella de la persona malalta també pot estar passant per la negació traient-li importància als símptomes i emocions que expressa la seva companya o company. La persona afectada nota aquests sentiments, però sovint, en aquests moments, està massa enfeinada amb la seva pròpia malaltia. Per una banda té ganes d’expressar el que sent, les seves pors i la necessitat de recolzament. Però per altra banda nota la poca predisposició de la parella i ho evita, ja que no és moment d’iniciar un conflicte de parella.La negació de la parella es veu ben clar en aquest testimoni: “Des que ens van comunicar que patia la malaltia, i durant tot el temps que va durar, el meu marit mai va pronunciar la paraula càncer davant meu. Com si no passes res. Malgrat tot l’amor que em professava, només em va acompanyar un cop a l’hospital. I quan m’angoixo abans d’unes proves, em diu que no hi ha cap raó per la recaiguda. És com si negués el problema. Crec que és la seva manera de protegir-se”. Tot i que la tendència està canviant, no és massa freqüent que en aquesta etapa es demani ajut per problemes de parella, perquè tot i que és un tema important, no és percep com un tema urgent. I probablement és aquí on comença el que més endavant serà “un conflicte de parella” Quan el tractament ja ha passat la persona, i la parella, volen recuperar la seva relació i la seva intimitat. Alguns dels tractaments, tant hormonals com no hormonals, poden afectar de manera directa les relacions sentimentals i sexuals i també hem de tenir en compte altres aspectes indirectes com pot ser el cas de la mastectomia. Segurament són aquests els factors més importants a tenir en compte alhora de restablir les relacions de parella, però malgrat el càncer les parelles que s’han recolzat durant la malaltia superen el problema adaptant-se a la situació. De fet, quan les crisis de parella es superen, la relació s’enforteix. Reduir el problemes sexuals i de parella del pacient oncològic a les alteracions físiques és esbiaixar el problema. De vegades quan les persones consulten dificultats sexuals o de parella i els preguntem: Creus què aquest problema es degut a la malaltia o al tractament? Expliquen com s’han sentit. És un moment en que es posa damunt la taula molts aspectes que no s’havien parlat. El que per un era un mecanisme de defensa davant la situació, per la persona malalta era interpretat com una manca d’interès. En aquesta situació, les persones també posen en marxa altres mecanismes de defensa, com per exemple l’enuig. És possible que l’enuig de la persona que ha patit el càncer recaigui sobre la seva parella. És important que no es prengui aquesta reacció com un atac personal, sinó com una reacció davant la situació, i cal que la persona trobi un espai on ser escoltada. Sovint la ràbia necessita permís d’expressió, si la persona no troba un espai apropiat per fer-ho, serà més difícil tirar endavant. És com si, malgrat el pas del temps, sempre estès present aquells comportaments de la parella que ens van fer sentir malament.

Mati Segura,
Psicòloga, terapeuta de parellaCol•laboradora d’oncolliga (Funció lliga catalana d’ajuda oncològica