MURS EMOCIONALS:LES PRESONS DE LA POR

"Quan algú de mitja edat escenifica un mur respecte als desconeguts o parella, podríeu fer-ne un article? "Pregunta una persona que llegeix aquest diari. I jo penso: que difícil de contestar sense saber quan el va aixecar. De què es vol protegir? Qui li ha fet mal? Però després, m’adono que, tots els murs tenen la mateixa raó de ser, el dolor. Quan aixequem un mur sempre és perquè ens han fet patir. De fet, són la millor protecció per no sentir més dolor, el problema ve quan no ens adonem que les fortaleses que eviten el dolor també eviten l’amor. Aquells que es resisteixen a enderrocar el mur, per por de patir, amb el pas del temps, començaran a trobar a faltar alguna cosa, però potser, ja no seran capaços de recordar què era. Es faran immunes al dolor però incapaços de gaudir. S’intenta buscar la felicitat dins de la presó, però no hi és. És una construcció de por que no deixa passar cap emoció "que no m’afecti" diem. I arriba a no afectar. El que passa és que, ens agradi o no, som éssers socials i éssers emocionals, i quan es decideix no estimar per no patir es viu amb amargura. Diu el psiquiatre Rogeli Armengol que el contrari de l’alegria no és la tristesa, el contrari de l’alegria és l’amargura. Quan hi ha tristesa la persona pateix, però hi ha consciència de pèrdua, durarà un temps (si la pèrdua és important durarà molt temps) però és viscuda des de fora del mur i no impedeix tornar a estimar, (a més, si la tristesa és massa intensa hi ha medicació però per l’amargura no hi cap altre remei que la ferma voluntat de la persona d’enderrocar la por i sortir-ne). La persona amargada no està mai contenta. Ningú no busca el dolor però és impossible no conèixer-lo. Segons Armengol, aquelles persones que busquen la felicitat deixen de gaudir de la que tenen ja sigui poca o molta. Potser aquesta és l’única manera d’enderrocar el mur, perdre la por a gaudir, encara que, de moment, sigui poc.