Feia
temps que la Laia havia deixat de ser parella del Marc. Ella no ho volia però ho
havia acceptat i començava a fer plans de futur sense ell. Per deixar el passat
només calia alliberar-se de l’absurda mania de mirar contínuament el mur del
facebook i l’hora de l’última connexió al whatupp. Tothom li deia que el suprimís
de les xarxes socials i que el bloquegés del mòbil. Sabia què era absurd però per
algun motiu no es sentia capaç de tallar amb el mur del Marc. També sabia que
ell tenia una nova relació “És normal,
no?” Responia la Laia quan algú li preguntava “Els dos hem de refer la nostra viada”.
Deixant
de banda la pèrdua de temps que li suposava no hi va haver cap problema fins el
dia què va obrir el facebook i va sortir el missatge de “Marc a canviat la seva
foto de perfil” i va veure una foto del Marc feliç somrient, amb el front i la
punta del nas enganxats al front i la punta del nas d’una noia també feliç i somrient.
Va patir una angoixa i una ràbia què no recordava haver sentit. Es sentia fatal
però el pitjor va ser quan al explicar-ho a una de les seves amigues, aquesta
li va respondre “però si ja ho sabies que estava amb una altra! Mira que t’ho
havíem dit què deixessis de mirar el facebook!”
Va
haver-hi un temps en que les parelles com el Marc i la Laia deixaven la relació
i s’allunyaven, però ara tenim un món dissenyat per estar comunicats i a demés
de tallar de manera real hem de tallar de manera virtual.
La
Laia sabia que no havia de controlar al Marc però no podia evitar seguir lo i
quan ho feia es tranquil·litzava, però al cap de poca estona tornava sentir
angoixa i tornava a mirar-li el facebook per quedar-se tranquil.la. La il·lusió
de control és una sensació del tot il·lògica que de manera inconscient fa
creure que es controla allò que no és a les nostres mans i que en el cas de la
Laia no només no controla res sinó que a demés no la deixa passar pàgina.
Tot
i saber que hi havia una nova persona en la vida del Marc mentre no ho veia
només ho sabia la seva part racional, allà on la memòria queda enregistrada en
forma d’informació i no fa mal, però a
partir del moment que va veure la foto va connectar la memòria emocional i va reviure
un dolor que ja començava a superar.
“Oblidar és imprescindible”, diu
el psiquiatra Rojas Marcos, “ens permet
viure i prendre decisions del dia a dia”. Però les càmeres de fotos, les gravadores i el
vídeo van suposar una veritable revolució per la memòria humana, per
recordar-ho tot i les noves tecnologies a demés ens permeten actualitzar-la
constantment, però el nostre cervell esta dissenyat per oblidar i no deixem que
ho que ho faci. És impossible esborrar records de la memòria racional però es
imprescindible treure’ls de la memòria emocional. La Web no oblida, i a demés
no té pietat a l’hora de transmetre nova informació i a la Laia li caldrà desfer-se
d’uns records que no li serveixen per res i que la fan patir.
On queda el perdó i l’oblit en el que es
base el funcionament de la societat? Es pregunta el psiquiatra Rojas
Marcos i “la veritat es que resulta molt
difícil conviure en un món sense oblit, per això penso que de la mateixa manera
que hem creat memòries sintètiques que no tenen la capacitat de esborrar, també
som responsable d’adaptar-nos de forma constructiva a la nova tecnologia”
conclou el psiquiatra.
